Damascus calling...

Mt Qasioun. Damasc. 26 setembre 2008.

                                         



El 27 de setembre de 2008  a les 8.45 hores esclatà un cotxe bomba en una carretera del barri de Sidi Qada en Damasc. L'explosió matà a  17 persones i en ferí a una desena. Fou un atemptat islamista. Crec que mai oblidaré eixe dia. Jo era a la ciutat aquell matí. 

Mai abans, al llarg dels meus viatges, havia experimentat de primera ma l'impacte directe d'un atemptat terrorista de gran envergadura. Mai en la mateixa ciutat. A Damasc era també extrany. Tot i que s'havien produït no feia molt algun  assassinat contra membres de Hizbullah i faccions religioses diverses. Síria, aleshores i malgrat la mala premsa a occident, era un país molt segur. Jo tampoc estava familiaritzat a la violència. Posteriorment, en altres viatges, he estat trist observador d'algun  d'incidents (a Israel i Kashmir, principalment), però aquella vegada fou la primera.

Recorde als pocs viatgers que, per aquelles dates de final de Ramadà, ens agrupàvem en els senzills albergs i hotelets del centre de la ciutat vella. Xiuxiuejàvem, intranquils i construíem alternatives impossibles per prosseguir el nostre viatge cap a Beirut. La gent que trobàvem tractava de calmar-nos, de dir-nos que no passava res, que no ens espantàrem.  Pel carrer, al llarg d'aquell matí, regnava el més absolut silenci. Cosa estranya a Damasc. Estava clar que tota aquella violència era una cosa extraordinària. 

I és que a Síria, al contrari que el seu veí Jordània (d'on jo provenia), no hi estaven acostumats. No se si algú s'acaba mai acostumant a tal cosa. El cert és que Damasc no. No hi havia ciutat més genuïnament àrab que Damasc, ni un estat amb tanta atracció  com Síria. Vaig recórrer aquell  país de nord a sud en quatre visites diferents entre setembre de 2008 i maig/juny de 2009. De Deera a Alep, des de Palmira  fins a Tartús. Sol i acompanyat. Sempre com a viatger independent. Síria era un país que enamorava.

Per a un estudiant d'àrab era el lloc perfecte per a aprendre la llengua. Molt més tolerant que els seus veïns  quant a formes i costums, amb una riquesa cultural immensa. Genuí en la seua identitat, Síria permetia evadir-te de la internacionalització i viure plenament en aquella llengua. Potser fou una cosa que vaig aprendre massa tard. A Jordània, on estudiava i treballava, tal cosa era impossible per a un occidental,  Gràcies a això, però, vaig millorar molt el meu anglés en detriment de parlar l'àrab com cal. Per a un medievalista, professor i persona sempre disposta a anar més avant amb l'interminable estudi de la història i la cultura, Síria també era inigualable. Krak des Chevaliers, Qala al Salahadin, Ebla, Mari, Palmira, les ciutats mortes de  Serjilla, i per damunt de tot Dasmasc, es clar. Em recorde a mi  mateix contemplant aquella ciutat, una de les  més antigues ininterrumpudament habitades, des de la montanya de Qasioun, un dia de Ramadà, amb totes les mesquites amb llums verdes. Quan la ciutat començà a cantar. Impressionant.

També recorde la seua gent, de tracte amable, orgullosa de la seua nacionalitat i la seua cultura. Els Sirians, al contrari de molts àrabs, són persones conscients de la història que els envolta. Els carrers prop de Bab Touma, allà on Damasc comença la seua laberíntica màgica. Plena de restaurants, cafés, cases d'acollida, d'innegable empremta local. Damasc mai va estar colpejada pel turisme de masses i lluny de la gran mesquita Omeia, la tomba de Salah Ad Din, el mercat de Al Hammidiya i la ciutadella, era difícil trobar-te turistes ocasionals. Els únics estrangers  que vèiem es limitaven a gent com nosaltres, estudiants de llengua majoritàriament americans, britànics i francesos.
A Síria regnava la tolerància religiosa. Visitàrem Deir Marmusa i  Malula, compartírem dies amb les comunitats cristianes que, des de diverses parts del mateix país i del Líban, peregrinaven fins a aquells llocs.

Quan la guerra començà, poc després, amb allò que anomenen "les primaveres àrabs" cal dir que em feu molt mala sang. Síria necessitava  un canvi polític, no ho negue, però tal volta en un procés dilatat, esglaonat i circular. Mai d'aquesta manera. No m'agrada Al Assad, com no m'agradava el seu pare. Han estat tants dirigents àrabs que no m'agraden.
L'any passat, a juny de 2014, vaig visitar el sud-est de Turquia. Vorejant la frontera  Síria, des del mediterrani vers Kurdistan. Les ciutats  d'Antakya, Gaziantep, Sanliurfa i Mardin. Les carreteres marcaven encara les direccions impossibles de Síria/Halap. Vejerem  els grandíssims camps de refugiats que el govern Turc ha instal·lat al llarg d'aquella línia. A Mardin, pugué parlar amb el rececpcionista de l'hotel on ens allotjàrem. Un jove refugiat d'uns vint anys. Quan li vaig anomenar els llocs que jo coneixia, que havia visitat em respongué: "Hama, Homs, Malula, Alep... tot destruït, no queda res". I feu un gest de tristesa infinita, juntament amb una ganyota d'humor negre molt àrab, d'eixes que fan  quan les coses són divertidament inevitables.
Tinc molt poques fotos dels meus viatges  a Síria. El meu ordinador digué prou pel calor pocs mesos després, a Amman. Una amiga meua turca es quedà els originals de la càmera de video. Així que em queda poc més de la meua memòria i algunes fotos a facebook i al meu antic blog. Intente no oblidar aquelles imatges i, de tant en tant, faig un esforç per recordar-les. El rostre d'un país que ja mai tornarà a ser igual, i en el cas que aquell recepcionista torne a casa algun dia, potser ja no el podrà reconèixer. Ni jo tampoc.  I molt menys eixe xiquet menut mort a la platja, ofegat, que mai sabrà, mai coneixerà com fou un dia de gran el seu  país. La seua pròpia terra.